Passats centenars de segles, a
poc a poc em vaig acostumant a la nova perspectiva. Encara enyore quan des d’ací
eixia el llarg camí de muntanya fins arribar a la que hui és la península. I
també recorde la serralada que des del sud d’Eivissa arribava a la Mola en
Formentera. Les guerres tel·lúriques foren terribles i ho canviaren tot. Abans,
jo era un punt en el camí i ara m’he convertit en el lloc més occidental de les
Pitiüses. Malgrat que jo m’il·lumine cada s’horabaixa, quan el sol se’n va, amb
molts diferents colors, em quede amb la meua imatge groga quan els primers
raigs m’il·luminen, fent-me despertar al nou dia. Potser menys espectacular,
però m’ompli més i em permet acostumar-me a la nova visió que deixaren aquelles
guerres. Ara tinc el consol, alguns dies d’hivern, quan bufa la tramuntana de veure en la llunyania el Montgó o l’Aitana, però també, de vegades, el
Mondúver, la Serrella o, fins i tot, Mariola. Són llocs als que duia el camí
que eixia de mi mateix. Potser, alguna vegada tornen les guerres tel·lúriques i
tot torne a canviar ...
2 comentaris:
M'encisa, sentir parlar la meua illa, Es Vedrà, que tants i tants bons records em porta.
Al nostre país sempre han hagut guerres que han trencat els camins que ens uneixen.
Una abraçada a tots el germans de mar enllà, de terra endins.
Publica un comentari a l'entrada